Temperatura: és una mesura del grau de calor del cos de l´aigua. Aquest paràmetre pot incidir molt a la qualitat de l´aigua, ja que determina altres propietats i processos que tenen lloc en l´aigua com la viscositat, la solubilitat dels gasos i de les sals, processos fisiològics dels organismes que provoquen variacions del seu metabolisme, la proliferació d´alguns microorganismes, etc.

La temperatura varia anualment a conseqüència de la meteorologia i del clima. Aquesta variació té molta incidència dins de l´ecosistema fluvial, ja que determina la riquesa i abundància dels organismes. L´adaptació d´aquests a la temperatura es manifesta amb el patró biològic, que és propi de cadascun d´aquests i es repeteix de manera cíclica al llarg del temps. L´activitat antropogènica pot alterar la temperatura. Aquesta contaminació tèrmica pot estar produïda, per exemple, per l´abocament d´aigües calentes que han sigut utilitzades com refrigerant en centrals nuclears i tèrmiques. Aquestes variacions de la temperatura del riu impliquen un fort estrés per a moltes espècies i un perill per a la seua supervivència. Les espècies més tolerants o amb un cicle biològic menys específic es converteixen en abundants. L´anàlisi de les comunitats biològiques, per tant, ens pot servir com a indicador de la variació local de la temperatura.

Finalment, cal tenir en compte que la temperatura incidix, a més, en la solubilitat de l´oxigen en l´aigua. Aquest efecte té una forta incidència sobre la fauna i la flora aquàtica associada al curs de l´aigua.

Conductivitat: és una mesura de les càrregues iòniques que circulen dins de l´aigua. Aquesta mesura ens ofereix una informació general de la concentració de sals i ions (sals dissociades) presents en l´aigua. Els ions més habituals trobats en les aigües naturals són: sodi, calci, magnesi, bicarbonat, sulfat i clorur. Les seues concentracions presenten fortes oscil·lacions, des de baixes concentracions en rius d´alta muntanya, fins a casos de major concentració.

La concentració de sals en l´aigua depén de diversos factors; ací en citarem un parell d´exemples. Un d´aquests és el tipus de substrat geològic pel qual transcorre l´aigua. Així, si l´aigua ha passat per terrenys calcaris, la concentració de sals serà major que si ho ha fet per terrenys granítics. Una altra font d´ions és l´abocament d´aigües residuals, tant urbanes com industrials.

L´increment de la conductivitat i, per tant, de la salinitat de l´aigua, té greus efectes sobre l´ecosistema fluvial, i arriba, fins i tot, a una forta reducció de la biodiversitat.

Terbolesa i matèria en suspensió. Aquests dos paràmetres mesuren la quantitat total de partícules suspeses en l´aigua.

La terbolesa mesura els sòlids en suspensió de forma indirecta a partir de l´extinció d´un raig de llum incident, conegut a través d´una mostra d´aigua. Com més térbola siga l´aigua, més interceptat queda el feix de llum incident i varia la mesura final de la terbolesa. La mesura dels sòlids en suspensió (mg/l) ens indica els sòlids retinguts després de passar per un filtre de 45 µm.

L´increment de sòlids en suspensió en el riu implica una reducció de l´entrada de la llum en l´aigua. Conseqüentment, es redueix la producció d´algues i els organismes que depenen d´aquestes.

Duresa. És la mesura de la quantitat de cations multivalents (amb més d´una valència) presents en l´aigua. Ja que el calci i el magnesi són els més abundants, es pot considerar que la duresa equival a la concentració d´aquests dos per litre d´aigua, generalment expressat en mg/l de CaCO₃.

Es denominen aigües blanes les que posseeixen una concentració menor a 50 mg/l de CaCO₃ i aigües dures aquelles que tenen concentracions superiors a 200 mg/l de CaCO₃.

Oxigen dissolt (OD). És la mesura de la concentració d´oxigen en l´aigua, usant com a referència el 100% de saturació d´oxigen en l´aire.

La quantitat d´oxigen dissolt en aigua té una gran incidència en el desenvolupament de la vida i de molts processos que es donen en el medi aquàtic. Els organismes vius necessiten oxigen per a mantenir el seu metabolisme, i la captació es realitza a través de la respiració. Per aquest motiu, l´oxigen ha sigut sempre una mesura imprescindible en els estudis de la qualitat de l´aigua.

L´oxigen dissolt en aigua varia de forma inversament proporcional a la temperatura, és a dir, una major temperatura implica una menor concentració d´oxigen dissolt en l´aigua. Aquest fet podria explicar la major mortalitat de peixos en l´estiu, ja que les basses desconnectades que presenten els rius mediterranis afavoreixen un augment de temperatura i una menor disponibilitat d´oxigen per als organismes que les habiten.

Quan el percentatge de saturació d´oxigen és del 100%, l´aigua té una saturació igual a l´atmosfèrica i és usat com a valor de referència. Però quan aquesta és menor, és un indicador que alguns microorganismes estan utilitzant l´oxigen per a oxidar la matèria orgànica amb una taxa superior a la normal; és a dir, al riu en estudi hi ha un ús d´oxigen superior al generat pel metabolisme de les algues que pot crear episodis d´anòxia. Aquest fet podria indicar un augment en la concentració de matèria orgànica en l´aigua, originada per un abocament d´aigües residuals. D´altra banda, si l´aigua està sobresaturada (valors majors del 100%), indica una presència superior a la normal de productors primaris (algues i fitoplàncton), desenvolupats gràcies a un excés de nutrients i a la disponibilitat de la llum.

Demanda biològica d´oxigen (DBO). Mesura la quantitat d´oxigen dissolt consumit, sota condicions preestablides per l´oxidació microbiològica de la matèria orgànica present en l´aigua. Hi ha diferents condicions preestablides per a determinar aquest paràmetre, però la més freqüent és la DBO5, que usa uns períodes d´incubació de cinc dies. Aquest procés es du a terme en la foscor per a evitar l´acció dels productors primaris, ja que amb la fotosíntesi generarien oxigen, inexistent inicialment, que desviaria els resultats.

Demanda química d´oxigen (DQO). És una mesura de la quantitat d´oxigen dissolt consumit, sota condicions preestablides per l´oxidació química de la matèria orgànica biodegradable present en l´aigua. S´usen diferents oxidants, com el dicromat potàssic o el permanganat potàssic. Aquest assaig permet mesurar la quantitat de compostos orgànics, sals minerals oxidables (com els sulfurs), ja siguen biodegradables o no.

Els paràmetres DBO i DQO aporten informacions diferents per la qual cosa, sovint s´usen els dos en les mesures de la qualitat química de l´aigua. Normalment, els valors de la DQO són majors que els de la DBO, perquè l´oxidant químic és capaç de reaccionar amb substàncies de difícil biodegradació per als microorganismes.

També té interés el coeficient entre els valors DBO i DQO. Aquesta relació ens indica el tipus de contaminació de les aigües residuals. Un quocient DBO/DQO inferior a 0,2 ens informa d´un abocament de tipus inorgànic (probablement, aigües residuals industrials), mentre que si és superior a 0,6 l´abocament és orgànic (probablement, aigües residuals urbanes, restes de bestiar o indústria alimentària).

Finalment, d´aquests dos paràmetres cal destacar que la DQO és més fàcil d´estandarditzar, si bé no reflecteix tan bé com a la DBO la capacitat d´autodepuració del medi natural.

Índexs fisicoquímics

• ISQA (Índex simplificat de la qualitat de l´aigua)

És un índex que utilitza alguns paràmetres explicats. Es calcula a partir de la combinació de cinc paràmetres fisicoquímics, ponderats cadascun d´aquests, segons unes funcions matemàtiques que els relacionen amb la qualitat de l´aigua.

T: es calcula a partir de la mesura de la temperatura de l´aigua (ºC). Aconseguiex valors d´1 a 0,8.

A: es calcula a partir de l´oxidabilitat del permanganat (a) i s´expressa en mg O²/l. Correspon a la quantitat d´oxigen que es consumeix en una oxidació amb permanganat potàssic (MnO₄K) en ebullició. A adquireix valors de 0 a 30.

B: es calcula a partir de la matèria en suspensió (MES) en mg/l. B adquireix valors de 0 a 25.

C: es calcula a partir de l´oxigen dissolt en aigua (mgO₂/l). La concentració es troba molt relacionada amb l´oxidabilitat i, sobretot, amb el contingut de matèria orgànica biodegradable. C s´expressa en mg/l i adquireix valors de 0 a 25.

D: es calcula a partir de la conductivitat a 18ºC. Mesura la mobilitat iònica com a conseqüència de la concentració de sals inorgàniques, principalment, clorurs i sulfats. D s´expressa en µS/cm, i adquireix valors de 0 a 20. (nota: si la conductivitat s´ha mesurat a 25ºC, per a convertir-la a 18ºC s´ha de multiplicar per 0,86).

L´ISQA pot tenir valors entre 0 i 100, on 100 és la millor qualitat. L´Agència Catalana de l´Aigua (ACA) ha associat, per a cada rang de valors ISQA, un indicador de l´ús de l´aigua, considerant la qualitat que requereix.

Però amb aquest índex, no es tenen en compte altres factors com els nutrients, la concentració de metalls pesants, l´amoni o els pesticides que poden alterar la qualitat de l´aigua. L´ISQA tampoc indica l´estat de salut del riu, entés com un ecosistema, concepte holístic que va més enllà de la qualitat de l´aigua. Per això, s´haurien de combinar indicadors que inclogueren un ventall més ampli de factors.